ACTUALITAT 

20-05-2009

Amb Reagrupament . Cat  de Carretero ens arriba una al.lenada d´aire fresc i renovat .

L´ iniciativa  es bona . Cal continuar amb força . Ja va essent l´hora que algú aglutini el sector important de catalans que cal fer-ho fàcil . Cal parlar d´ independència  i oblidar diferencies .   L´ exemple del Barça l´ hem de passar a la política .

Tots som socis del Barça i ningú pregunta si un es de dretes o d´esquerres  o si es mes ric un que l´altre . Al camp tots animem un equip pel que representa i tots units fem força . Ja era hora que tinguem una persona que igual que en Ramon Trias Fargas digui les coses clares i contundents . Anem a treballar per assolir  l' independència  perquè ens la  mereixem , i perquè es possible pacíficament i ràpidament . 

 

 


30-04-2007

En Maragall ha dit a Itàlia una veritat.

Perquè s'ha de criminalitzar algú per dir el que pensa?

Una vegada que en Pascual Maragall parla amb el Cor tothom el critica?

Perquè tant cinisme?


07-05-2007

Eleccions a França:

Ha França ha guanyat el continuisme, però perquè ?

Doncs perquè uns quants partits de centre - dreta i potser un xic progressistes s 'han ajuntant.

La Royal no ha sabut convèncer Bayrou per ajuntar-se entre el centre i l'esquerra per formar un bloc fort progressista.

Conclusió:  "La unió fa la força"

Podrien governar bé sense lluites internes?

Doncs és com el tripartit a Catalunya.

Aquí, si no fos pel tema identitari i perquè tenim pendent la independència, no estaria malament.


07-05-2007

Eleccions a Escòcia

Èxit dels independentistes, hem de celebrar com nostre que hagin guanyat les eleccions. El primer que faran, han dit, és convocar un referèndum per assolir l'any 2010 la Independència.

Per la via pacífica, amb democràcia, sense violència verbal. Cal reconèixer que la cultura es un grau i si tot va bé tindran la Independència sense fanatismes ni trepitjant a ningú.

Com podem apreciar, no els serà fàcil, però la tendència sempre és la llibertat total de les cultures que ho desitgin.

Cal realment ser molt optimistes posteriorment de veure que desprès de segles d'influència a Escòcia de l'imperi Anglès, amb la llengua mes forta del món, els Escocesos han pogut primer resistir, desprès organitzar-se, unir-se i finalment reeixir i convèncer a la població per triomfar.

Hem de constatar però, que també, com aquí que els altres forts, els conservadors i els pro-unionistes amb gran Bretanya tenen una presència important al Parlament escocès, però això és lògic, normal i evident tenint en compte que hi han molts interessos anglesos a Escòcia de fa segles i que molta gent esta acostumada a lo habitual que és ser Britànics.

El que cal fer és amb comprensió i diàleg, anar-los convencent de que no ha de ser negatiu i que no és per perjudicar ningú, sinó que es per funcionar millor i amb mes justícia.


 22-04-2010

Ja s’ estan produint esdeveniments importants.

El denigrant tema de l’ estatut ens fa posar la cara vermella de vergonya.

Però com que als que hem viscut el període trist i negre de la Dictadura no ens resta veure mes que aconseguir per via pacifica l‘ independència.

Ja hem tingut prous mostres evidents que els que fallen son els de casa.

El mon ens diu que si no som independents es perquè no volem o no sabem portar-ho amb seny, el famós seny Català que no ens ha valgut de res.  Ans al  contrari ens ha fet plenament ineficaços en moments de franca facilitat per explicar clarament com i perquè volem ser independents d’ Espanya sense provocar confrontacions de cap mena.

Nosaltres desitgem llarga vida i prospera als Espanyols però com a bons veïns.

Els anys passen i tot va arribant, tot i que al meu parer massa lentament.

Primer va ser sortit de la Dictadura, desprès potenciar  el sentit i l’orgull de ser Català i ara toca ja, anar directes a l’ independència de Catalunya.

Jo que he estat sempre atent als moviments diaris, crec que arriba el moment de REAGRUPAMENT, amb en Carretero.

Cal que afegeixi però, que amb l’ intenció de incloure  tots els homes i dones que tenen clar l’ idea principal, deixant de banda conceptes i detalls que son evidentment secundaris, no podem tancar la porta a ningú que defensi aquest concepte.

I entre molts que ja hi som (Jo Mateix, en soc militant) tenim a en Joan Laporta, del qual vull fer un comentari curt.

Desprès de veure el seu tarannà com a president del Barça, cal felicitar-lo d’ una manera contundent i inequívoca. Si tenim la sort que finalment s’integri a Reagrupament, serà molt important l’ efecte positiu cara al èxit final en les eleccions.

Jo que soc soci del Barça, he de dir que el que ell ha aconseguit té un mèrit descomunal, que poca gent agraeix. Èxit esportiu, èxit Econòmic, i sobre tot èxit de país. Mai cap president ha estat tant criticat(i això es bó) pels antibarcelonistes i anticatalanistes. En Francés diríem en una paraula.

¡ CHAPEAU LAPORTA¡

 


 04-11-2010

 

Per fi, el somni l’ he fet realitat.

Ja he publicat el meu primer llibre.

Volia fer-ho abans de les eleccions i encara que justet ho he aconseguit.

Tothom que vulgui m’ ho demana i li faig arribar (jmfarres@jmfarres.cat  o  http://jmfarres.cat/opinio.htm ), gratis es clar, i qui vulgui més d ‘un per repartir-lo als amics i coneguts també sense càrrec li faig arribar els que siguin.

Amb el títol  “La Mentida D’ Espanya” he ressaltat un munt d’ anomalies e injustícies que caldria resoldre.

Esperant que us emocioni us esperono a ser actius i participatius en aquesta època fonamental per Catalunya.

 

 


 14-12-2010

Vull fer una valoració dels resultats de les darreres eleccions.

1er punt, Bravo per la participació!

Jo vaig haver de participar activament tot el dia perquè em va tocar ser President de taula. Ho recomano a tothom de passar l’experiència. Ara ja sé millor quin és el perfil del que vota.

2on punt, Bravo! La davallada dels Socialistes, ja va sent hora que posem les coses al seu lloc.

Els autonomenats PSOE-PSC (socialistes) no s’han portat gens bé I han obtingut el pitjor resultat de l’era democràtica.

3er punt, l’ autèntica pujada de CIU, que ja va bé perquè són l’únic partit fort que pot fer mal als dos partits espanyolistes, evitant les seves pujades.

Cal que aquesta vegada no s’equivoquin, perquè si tornen a caure per 2ª vegada en els errors d’en Pujol, no els salvarà ningú les properes eleccions.

4º punt, Bravo! El partit d’en Laporta.

Per molt que se’ls vulgui matxacar, crec que deu tenir el necessari per dirigir al parlament per primera vegada en l’ història de Catalunya un missatge únic i clar d’independència, les persones que l’ acompanyen són l’ exemple de integritat catalanista, Uriel Beltrán, Toni Strubell i Lopez Tena.

5er Punt, Reagrupament no ha aconseguit entrar al Parlament, vistos els resultats hauria sigut positiu anar junts amb Laporta, perquè probablement haurien tret 10 parlamentaris.

Crec, sincerament i amb respecte que sento per en Joan Carretero, un dels homes més importants dels darrers 10 anys a Catalunya, crec que hauria de parlar amb en Laporta i recolzar-lo, perquè agafi si cal més empenta i anar junts a les municipals de l’any vinent i en vistes a les properes eleccions.

6er Punt Els resultats doncs, han estat molt positius, perquè sumant els parlamentaris de CIU, ERC, i SI, obtenim una gran majoria catalanista amb signes de sobirania més ràpida o menys, però amb un horitzó d’ independència nítid.

Cal doncs ser valents però assenyats, I amb la paraula I la veritat tirar endavant inexorablement cap a la llibertat desitjada.

 


07-05-2011

Avui, 7 de maig del 2011.

La millor noticia Avui.

El Partit Nacionalista Escocès, que treballa per assolir la independència dels anglesos i que a les darreres eleccions ja va tenir un èxit important, suficient per governar, però no per majoria absoluta, ara en aquestes eleccions ha arrasat i si, ja té la majoria absoluta per convocar un referèndum per la independència.  

Felicitem al poble escocès pel seu grau de maduresa i cultura, que de manera pacifica i progressiva treballa per ser independents, fita natural i lògica de totes les cultures del món.

També no obstant felicitem al primer ministre britànic David Cameron, pel “fair play” amb en Àlex Salmond, dirigent dels independentistes escocesos, felicitant-lo pels seus bons resultats inqüestionables.  

Ara ens toca a nosaltres els catalans i amb l’exemple escocès d’unir esforços amb humilitat per demostrar que tenim seny i cultura per assolir la independència.

 

 

Publiquem un gran article d’en Ferrán Saez Mateu pel seu prodigi de realitat i encert.

 

 


01-06-2011

Publiquem un gran article d’en Ferrán Saez Mateu pel seu prodigi de realitat i encert.

 

Indignats i espanyolíssims

31/05/11  FERRAN SAEZ MATEU

 

L'altre dia, en veure els ocupants de la plaça de Catalunya corejant consignes (en espanyol, per suposat) i amb les mans pintades de blanc, vaig evocar un altre espai d'indignació: el concert de la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid, la tarda del 10 de setembre de l'any 1997. Se'n recorden? Al juliol, ETA havia assassinat un regidor del PP d'una forma especialment cruel, i la gent va dir prou. El cantant Raimon va acudir al concert per protestar contra aquella salvatjada. Quan va començar a entonar País Basc, la immensa majoria de la gent –no pas quatre gats– va xiular i el va insultar. El seu delicte va ser emprar el català. Aquell dia de finals d'estiu del 97 les coses van quedar clares. Irreversiblement clares.

Els més joves de la colla potser no se'n recorden, de tot allò. Potser per això actuen tan servilment davant de la mitja dotzena de pinxets que ara controlen les assemblees de la plaça de Catalunya. El dia 22 de maig, a les 3:09, un d'aquests pinxets va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!” Això dels “ciudadanxs” no és cap errada, sinó pur dialecte alternatiu. El parlen els qui el reportatge propagandístic de 30 minuts de diumenge passat va ocultar púdicament. No escriurien mai “ciutadans i ciutadanes” ni tampoc el genèric feixista-patriarcal-opressor-capitalista “ciutadans”, sinó exactament “ciudadanxs”. D'aquesta manera arribaran “al máximo de personas posible”. Les persones, com tothom sap, només parlen en espanyol.

Si l'objectiu real és difondre les propostes que fan els acampats, fóra lògic pensar que es farien públiques en anglès. Els més vells de la colla –que escaldats que estem, els més vells de la colla!– sabem que aquesta és l'excusa de sempre per mantenir el català en una situació de patois molest, i per imposar el castellà en qualsevol àmbit i circumstància. Els pinxets que controlen les assemblees de la plaça de Catalunya no són imperialistes ultradretans ni res per l'estil. La imposició de la seva llengua, que ha acabat triomfant a la plaça, obeeix més aviat a allò que alguns sociòlegs anomenen “el nacionalisme banal”. Consisteix bàsicament a transformar determinades idees i sentiments induïts discretament per l'Estat per mitjà de coses tan diferents com l'escola o la selecció de futbol en quelcom tan natural que arriba a passar desapercebut. És com aquell primer capítol d'una coneguda història de l'art: Altamira, los albores del arte español. Aquesta bestiesa històrica pot semblar innocent, però el seu efecte col·lectiu és impressionant. De fet, conec moltes persones que trobarien aquest títol perfectament plausible.

L'altra característica Definidora del nacionalisme banal és la incapacitat de reconèixer-se a si mateix com a tal. “¡Dejad los nacionalismos aparcados!”, diu el pinxet del Facebook. Però no ho diu en la llengua més parlada del món, que és el mandarí, o en anglès. No, no, no: ho diu tot just amb la llengua que considera que cal emprar a la plaça de Catalunya de Barcelona, innegociablement. No em puc imaginar que aquest tipus digués el mateix a Londres, a Tòquio o a Honolulu. Sap que allò no és seu i, en conseqüència, no pot imposar-se. Però estem parlant de la plaça de Catalunya, al centre de Barcelona. Això sí que és seu. Repeteixo que no es tracta de cap ultradretà embogit ni res per l'estil: aquesta és la mateixa mentalitat dels milers i milers de persones van xiular Raimon perquè l'identifiquen amb una anomalia que, per la seva banda, està obscurament relacionada amb el terrorisme. No es tracta, en definitiva, d'una actitud ideològica meditada sinó d'una mena de ressort. I és que el nacionalisme banal és potser això: un ressort mental.

Una de les coses que posen de manifest aquesta mentalitat és el fet de ser molt vehements amb determinades abstraccions metafísiques com ara “el sistema”, i en canvi ser acríticament indiferents amb coses concretíssimes, properes i fins i tot quantificables, com ara el tracte fiscal que l'Estat espanyol dóna a Catalunya. És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l'aire fent veure que es lluita contra l'invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

Siguem honestos: durant els mandats de Clos i Hereu Barcelona s'ha convertit en un pol d'atracció d'un tipus de personal molt concret. Si en les protestes de Bolonya es feien passar per estudiants, l'U de Maig es feien passar per metal·lúrgics, etc. Ara proven d'apoderar-se d'un moviment que, en si mateix, és legítim i té la seva raó de ser. Sense els compañerxs de sempre, podria transformar-se en una cosa constructiva i fins i tot propositiva. Amb ells és impossible: no aspiren, ni han aspirat mai, a construir ni a proposar res. Bé, res, res, no: tenen molt clar que a la plaça de Catalunya només s'ha de parlar en espanyol.