20-05-2009
Amb Reagrupament . Cat de Carretero ens arriba una al.lenada d´aire fresc i renovat .
L´ iniciativa es bona . Cal continuar amb força . Ja va essent l´hora que algú aglutini el sector important de catalans que cal fer-ho fàcil . Cal parlar d´ independència i oblidar diferencies . L´ exemple del Barça l´ hem de passar a la política .
Tots som socis del Barça i ningú pregunta si un es de dretes o d´esquerres o si es mes ric un que l´altre . Al camp tots animem un equip pel que representa i tots units fem força . Ja era hora que tinguem una persona que igual que en Ramon Trias Fargas digui les coses clares i contundents . Anem a treballar per assolir l' independència perquè ens la mereixem , i perquè es possible pacíficament i ràpidament .
30-04-2007
En Maragall ha dit a Itàlia una veritat.
Perquè s'ha de criminalitzar algú per dir el que pensa?
Una vegada que en Pascual Maragall parla amb el Cor tothom el critica?
Perquè tant cinisme?
07-05-2007
Eleccions a França:
Ha França ha guanyat el continuisme, però perquè ?
Doncs perquè uns quants partits de centre - dreta i potser un xic progressistes s 'han ajuntant.
La Royal no ha sabut convèncer Bayrou per ajuntar-se entre el centre i l'esquerra per formar un bloc fort progressista.
Conclusió: "La unió fa la força"
Podrien governar bé sense lluites internes?
Doncs és com el tripartit a Catalunya.
Aquí, si no fos pel tema identitari i perquè tenim pendent la independència, no estaria malament.
07-05-2007
Eleccions a Escòcia
Èxit dels independentistes, hem de celebrar com nostre que hagin guanyat les eleccions. El primer que faran, han dit, és convocar un referèndum per assolir l'any 2010 la Independència.
Per la via pacífica, amb democràcia, sense violència verbal. Cal reconèixer que la cultura es un grau i si tot va bé tindran la Independència sense fanatismes ni trepitjant a ningú.
Com podem apreciar, no els serà fàcil, però la tendència sempre és la llibertat total de les cultures que ho desitgin.
Cal realment ser molt optimistes posteriorment de veure que desprès de segles d'influència a Escòcia de l'imperi Anglès, amb la llengua mes forta del món, els Escocesos han pogut primer resistir, desprès organitzar-se, unir-se i finalment reeixir i convèncer a la població per triomfar.
Hem de constatar però, que també, com aquí que els altres forts, els conservadors i els pro-unionistes amb gran Bretanya tenen una presència important al Parlament escocès, però això és lògic, normal i evident tenint en compte que hi han molts interessos anglesos a Escòcia de fa segles i que molta gent esta acostumada a lo habitual que és ser Britànics.
El que cal fer és amb comprensió i diàleg, anar-los convencent de que no ha de ser negatiu i que no és per perjudicar ningú, sinó que es per funcionar millor i amb mes justícia.
22-04-2010
Ja
s’ estan produint esdeveniments importants.
El
denigrant tema de l’ estatut ens fa posar la cara vermella de vergonya.
Però
com que als que hem viscut el període trist i negre de la Dictadura no ens
resta veure mes que aconseguir per via pacifica l‘ independència.
Ja
hem tingut prous mostres evidents que els que fallen son els de casa.
El
mon ens diu que si no som independents es perquè no volem o no sabem
portar-ho amb seny, el famós seny Català que no ens ha valgut de res.
Ans al contrari ens ha fet plenament ineficaços en moments de
franca facilitat per explicar clarament com i perquè volem ser independents
d’ Espanya sense provocar confrontacions de cap mena.
Nosaltres
desitgem llarga vida i prospera als Espanyols però com a bons veïns.
Els
anys passen i tot va arribant, tot i que al meu parer massa lentament.
Primer
va ser sortit de la Dictadura, desprès potenciar
el sentit i l’orgull de ser Català i ara toca ja, anar directes a
l’ independència de Catalunya.
Jo
que he estat sempre atent als moviments diaris, crec que arriba el moment de
REAGRUPAMENT, amb en Carretero.
Cal
que afegeixi però, que amb l’ intenció de incloure
tots els homes i dones que tenen clar l’ idea principal, deixant de
banda conceptes i detalls que son evidentment secundaris, no podem tancar la
porta a ningú que defensi aquest concepte.
I
entre molts que ja hi som (Jo Mateix, en soc militant) tenim a en Joan
Laporta, del qual vull fer un comentari curt.
Desprès
de veure el seu tarannà com a president del Barça, cal felicitar-lo d’
una manera contundent i inequívoca. Si tenim la sort que finalment s’integri
a Reagrupament, serà molt important l’ efecte positiu cara al èxit final
en les eleccions.
Jo
que soc soci del Barça, he de dir que el que ell ha aconseguit té un mèrit
descomunal, que poca gent agraeix. Èxit esportiu, èxit Econòmic, i sobre
tot èxit de país. Mai cap president ha estat tant criticat(i això es bó)
pels antibarcelonistes i anticatalanistes. En Francés diríem en una
paraula.
¡ CHAPEAU LAPORTA¡
04-11-2010
Per
fi, el somni l’ he fet realitat.
Ja
he publicat el meu primer llibre.
Volia
fer-ho abans de les eleccions i encara que justet ho he aconseguit.
Tothom
que vulgui m’ ho demana i li faig arribar (jmfarres@jmfarres.cat
o http://jmfarres.cat/opinio.htm
), gratis es clar, i qui vulgui més d ‘un per repartir-lo als amics i
coneguts també sense càrrec li faig arribar els que siguin.
Amb
el títol “La Mentida D’ Espanya” he ressaltat un munt d’
anomalies e injustícies que caldria resoldre.
Esperant
que us emocioni us esperono a ser actius i participatius en aquesta època
fonamental per Catalunya.
14-12-2010
Vull
fer una valoració dels resultats de les darreres eleccions.
1er
punt, Bravo per la participació!
Jo
vaig haver de participar activament tot el dia perquè em va tocar ser
President de taula. Ho recomano a tothom de passar l’experiència. Ara ja
sé millor quin és el perfil del que vota.
2on
punt, Bravo! La davallada dels Socialistes, ja va sent hora que posem les
coses al seu lloc.
Els
autonomenats PSOE-PSC (socialistes) no s’han portat gens bé I han
obtingut el pitjor resultat de l’era democràtica.
3er
punt, l’ autèntica pujada de CIU, que ja va bé perquè són l’únic
partit fort que pot fer mal als dos partits espanyolistes, evitant les seves
pujades.
Cal
que aquesta vegada no s’equivoquin, perquè si tornen a caure per 2ª
vegada en els errors d’en Pujol, no els salvarà ningú les properes
eleccions.
4º
punt, Bravo! El partit d’en Laporta.
Per
molt que se’ls vulgui matxacar, crec que deu tenir el necessari per
dirigir al parlament per primera vegada en l’ història de Catalunya un
missatge únic i clar d’independència, les persones que l’ acompanyen són
l’ exemple de integritat catalanista, Uriel Beltrán, Toni Strubell i
Lopez Tena.
5er
Punt, Reagrupament no ha aconseguit entrar al Parlament, vistos els
resultats hauria sigut positiu anar junts amb Laporta, perquè probablement
haurien tret 10 parlamentaris.
Crec,
sincerament i amb respecte que sento per en Joan Carretero, un dels homes més
importants dels darrers 10 anys a Catalunya, crec que hauria de parlar amb
en Laporta i recolzar-lo, perquè agafi si cal més empenta i anar junts a
les municipals de l’any vinent i en vistes a les properes eleccions.
6er
Punt Els resultats doncs, han estat molt positius, perquè sumant els
parlamentaris de CIU, ERC, i SI, obtenim una gran majoria catalanista amb
signes de sobirania més ràpida o menys, però amb un horitzó d’
independència nítid.
Cal
doncs ser valents però assenyats, I amb la paraula I la veritat tirar
endavant inexorablement cap a la llibertat desitjada.
07-05-2011
Avui,
7 de maig del 2011.
La
millor noticia Avui.
El
Partit Nacionalista Escocès, que treballa per assolir la independència
dels anglesos i que a les darreres eleccions ja va tenir un èxit important,
suficient per governar, però no per majoria absoluta, ara en aquestes
eleccions ha arrasat i si, ja té la majoria absoluta per convocar un referèndum
per la independència.
Felicitem al poble escocès pel seu grau de maduresa i cultura, que de manera pacifica i progressiva treballa per ser independents, fita natural i lògica de totes les cultures del món.
També
no obstant felicitem al primer ministre britànic David Cameron, pel “fair
play” amb en Àlex Salmond, dirigent dels independentistes escocesos,
felicitant-lo pels seus bons resultats inqüestionables.
Ara ens toca a nosaltres els catalans i amb l’exemple escocès d’unir esforços amb humilitat per demostrar que tenim seny i cultura per assolir la independència.
Publiquem un gran article d’en Ferrán Saez
Mateu pel seu prodigi de realitat i encert.
01-06-2011
Publiquem un gran article d’en Ferrán Saez
Mateu pel seu prodigi de realitat i encert.
Indignats
i espanyolíssims
31/05/11 FERRAN
SAEZ MATEU
L'altre
dia, en veure els ocupants de la plaça de Catalunya corejant consignes (en
espanyol, per suposat) i amb les mans pintades de blanc, vaig evocar un
altre espai d'indignació: el concert de la plaça de toros de Las
Ventas, a Madrid, la tarda del 10 de setembre de l'any 1997. Se'n recorden?
Al juliol, ETA havia assassinat un regidor del PP d'una forma especialment
cruel, i la gent va dir prou. El cantant Raimon va acudir al concert per
protestar contra aquella salvatjada. Quan va començar a entonar País
Basc, la immensa majoria de la gent –no pas quatre gats– va xiular i
el va insultar. El seu delicte va ser emprar el català. Aquell dia de
finals d'estiu del 97 les coses van quedar clares. Irreversiblement clares.
Els
més joves de la colla potser no se'n recorden, de tot allò. Potser per això
actuen tan servilment davant de la mitja dotzena de pinxets que ara
controlen les assemblees de la plaça de Catalunya. El dia 22 de maig, a les
3:09, un d'aquests pinxets va penjar al mur “oficial” del Facebook el
següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el
motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo
de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!” Això
dels “ciudadanxs” no és cap errada, sinó pur dialecte
alternatiu. El parlen els qui el reportatge propagandístic de 30 minuts
de diumenge passat va ocultar púdicament. No escriurien mai “ciutadans i
ciutadanes” ni tampoc el genèric feixista-patriarcal-opressor-capitalista
“ciutadans”, sinó exactament “ciudadanxs”. D'aquesta manera
arribaran “al máximo de personas posible”. Les persones, com
tothom sap, només parlen en espanyol.
Si
l'objectiu real és difondre les propostes que fan els acampats, fóra lògic
pensar que es farien públiques en anglès. Els més vells de la colla
–que escaldats que estem, els més vells de la colla!– sabem que aquesta
és l'excusa de sempre per mantenir el català en una situació de patois
molest, i per imposar el castellà en qualsevol àmbit i circumstància. Els
pinxets que controlen les assemblees de la plaça de Catalunya no són
imperialistes ultradretans ni res per l'estil. La imposició de la seva
llengua, que ha acabat triomfant a la plaça, obeeix més aviat a allò que
alguns sociòlegs anomenen “el nacionalisme banal”. Consisteix bàsicament
a transformar determinades idees i sentiments induïts discretament per
l'Estat per mitjà de coses tan diferents com l'escola o la selecció de
futbol en quelcom tan natural que arriba a passar desapercebut. És com
aquell primer capítol d'una coneguda història de l'art: Altamira, los
albores del arte español. Aquesta bestiesa històrica pot semblar
innocent, però el seu efecte col·lectiu és impressionant. De fet, conec
moltes persones que trobarien aquest títol perfectament plausible.
L'altra
característica Definidora del nacionalisme banal és la incapacitat de
reconèixer-se a si mateix com a tal. “¡Dejad los nacionalismos
aparcados!”, diu el pinxet del Facebook. Però no ho diu en la llengua
més parlada del món, que és el mandarí, o en anglès. No, no, no: ho diu
tot just amb la llengua que considera que cal emprar a la plaça de
Catalunya de Barcelona, innegociablement. No em puc imaginar que aquest
tipus digués el mateix a Londres, a Tòquio o a Honolulu. Sap que allò no
és seu i, en conseqüència, no pot imposar-se. Però estem parlant de la
plaça de Catalunya, al centre de Barcelona. Això sí que és seu.
Repeteixo que no es tracta de cap ultradretà embogit ni res per l'estil:
aquesta és la mateixa mentalitat dels milers i milers de persones van
xiular Raimon perquè l'identifiquen amb una anomalia que, per la seva
banda, està obscurament relacionada amb el terrorisme. No es tracta, en
definitiva, d'una actitud ideològica meditada sinó d'una mena de ressort.
I és que el nacionalisme banal és potser això: un ressort mental.
Una
de les coses que posen de manifest aquesta mentalitat és el fet de ser molt
vehements amb determinades abstraccions metafísiques com ara “el
sistema”, i en canvi ser acríticament indiferents amb coses concretíssimes,
properes i fins i tot quantificables, com ara el tracte fiscal que l'Estat
espanyol dóna a Catalunya. És molt senzill i complaent fotre quatre
manotades a l'aire fent veure que es lluita contra l'invisible
“sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un
problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals,
i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha
problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però
alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un
tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya.
Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos
aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.
Siguem
honestos: durant els mandats de Clos i Hereu Barcelona s'ha convertit en un
pol d'atracció d'un tipus de personal molt concret. Si en les protestes de
Bolonya es feien passar per estudiants, l'U de Maig es feien passar per
metal·lúrgics, etc. Ara proven d'apoderar-se d'un moviment que, en si
mateix, és legítim i té la seva raó de ser. Sense els compañerxs
de sempre, podria transformar-se en una cosa constructiva i fins i tot
propositiva. Amb ells és impossible: no aspiren, ni han aspirat mai, a
construir ni a proposar res. Bé, res, res, no: tenen molt clar que a la plaça
de Catalunya només s'ha de parlar en espanyol.